|
 |
 |
|
Tirant lo Blanc.
El cavaller errant de la ficció era un model ideal que recollia, certament, unes inquietuds i unes preocupacions bens reals, però que sobretot tractava de forjar i de difondre unes normes de compartament òptimes
Para I. Grifoll Joanot Martorell devia
escriure el Tirant lo Blanc entre l'any 1460, data que figura a
l'inici de la novel-la, i el 1468, l'any en que l'escriptor
valencià va morir. A la segona meitat del xv, doncs, la figura
del cavaller errant, absolutament abocat a la pràctica i a la
defensa de les virtuts i dels grans ideals nobles, que tres
segles enrera havia forjat Chrétien de Troyes, era un personatge
real. Els camins i les corts de la Corona d'Aragó, com els de
tot Europa, es trobaven poblats per cavallers errants- a la
recerca d'aventures. Fins i tot podem considerar el mateix Joanot
Martorell un més d'aquests personatges, podrits de literatura,
desitjosos d'entrar ràpidament en combat amb els seus
adversaris. Joanot Martorell devia néixer l'any 1413 o 1414 a
Gandia, ciutat on s'havia establert la seva família de feia
temps. Els Martorell pertanyien a la mitjana noblesa valenciana,
molt afeccionada a les bregues i a les bandositats personals al
llarg del segle xv, afecció que ja degué configurar el tarannà
del nostre escriptor des de la més primerenca joventut, ja que
moits membres de la seva família s'havien vist embolicats en
més d'una baralla i disputa cavalleresques. Així, per exemple,
amb el poeta Ausias March, a propòsit del dot que havia aportat
al matrimoni la seva primera esposa, Isabel Martorell, germana de
Joanot. Sabem que Joanot Martorell ja era cavaller l'any 1433. A
partir d'aquesta data, i resseguint l'abundosa correspondencia
cavalleresca que hern conservat de l'autor del Tirant, podem
reconstruir els distints afers d'armes en què va intervenir.
L'any 1437 va començar el seu litigi amb el seu cosí Joan de
Monpalau, el qual sembla que s'havia casat en secret amb Damiata,
la germana petita de Martorell, l'havia posseïda, i després
havia trencat per sempre més la seva paraula. Aquest afer va dur
el nostre escriptor a Londres, on degué residir entre 1438 i
1439, per tal de cercar el jutge del combat que hayla de dirimir
l'honor de Damiata. El rei anglès, Enric VI de Lancaster, va
acceptar de ser el jutge, però Joan de Monpalau es va escapolir
i, en no presentar-se a Anglaterra, va haver d'indemnitzar
econòmicament Damiata. De nou a València, Joanot Martorell fou
reptat agosaradament per Jaume Ripoll, un cavaller jove i
inexperimentat. Més seriosament fou desafiat per Felip Boïl, un
autèntic cavaller errant valencià de molt renom. Entre 1444 i
1450 va tenir lloc l'afer amb don Gonçalbo d'Híjar, comanador
de Muntalbà, per un deute que aquest havia contret amb Martorell
a propòsit de la venda d'unes possessions: es desafiaren a mort.
És molt probable que l'any 1450 el nostre escriptor tornès a
Anglaterra. I el que sí que es segur és que va estar a Portugal
i a la cort napolitana d'Alfons el Magnànim, on residí almenys
un any.
Quan ja arribava a la cinquantena i va posar-se a escriure el
Tirant lo Blanc va operar amb una genialitat semblant a la que
havia posseït el gran creador del gènere novel-lesc, Chrétien
de Troyes. Chrétien de Troyes s'havia adonat que, per captar
l'atenció de l'auditori del seu temps, el del segle XII, i de
passada dosificar-li algun ensenyament, no hi havia com raptar i
transportar el públic a universos fabulosos, meravellosos.
Martorell, a la segona meitat del xv, i per a un públic podrit
de literatura i que vivía en la literatura, va descobrir la
validesa, i va fer la gran gràcia, d'escriure en el sentit
contrari al del seu antecessor, cap a la realitat. Joanot
Martorell es va adonar que la realitat, reconvertida en matèria
de ficció literaria, tenia molta més gràcia, i podia
entretenir i enderiar molt més el públic, que no pas continuar
fent novel-la sense moure's dels mons imaginaris. I això és el
que va fer: es va posar a escriure una novel-la d'empreses
cavalleresques reals, més ben dit, com si fossin reals.
És cert que la realitat, més o menys deformada, ja s'havia
plasmat en la lletra escrita. Amb anterioritat.ia s'havien
acostat a la realitat els cronistes, Bernat Desclot i Ramon
Muntaner per exemple, o Jean Froissart en francès, i tants
d'altres, o s'havien fet biografies heroiques, com Le Livre
desfaits de Jean le Maingre, dit Boucicaut, que explicava la vida
i miracles d'aquell cavaller de l'escut verd. Però cronistes
reials o biògrafs de cavallers importants volien fer sempre
història, encara que sovint enfilessin els camins de la
novel.la. I es que els protagonistas de les cròniques o de les
biografies heroiques, al cap i a la fi, eren cavallers de carn i
ossos, que havien existit de veritat. Joanot Martorell no feia el
mateix; ni retratava la realitat ni en feia les memòries. El
valencià inventava la realitat, la recreava, la ficcionalitzava.
Bernat Desclot havia convertit el rei Pere el Gran en un heroi de
novel-la. Ramon Muntaner havia fet el mateix amb Roger de Flor,
el gran cabdill deis almogàvers. Joanot Martorell va fer néixer
Tirant lo Blanc i Carmesina de la seva imaginació i els va donar
vida a la novel-la com si haguessin estat personatges reals,
persones de veritat.
En definitiva, Joanot Martorell va veure que era més atractiu,
més literari, per al públic de la seva època, llegir com
Tirant es trencava la cama en saltar del terrat de la cambra de
la Princesa després d'una desafortunada nit d'amor, que no pas
narrar com un cavaller entrava de nit en un castell, hi dormia, i
l'endemà comprovava, sense gaire sorpresa, com el castell que
l'havia acollit havia desaparegut del mapa. Si de vegades trobem
al Tirant episodis que ens poden semblar increïbles, ho són
solament per a nosaltres, que oblidem que la realitat
cavalleresca del xv estava farcida de literatura. Al llarg de
totes les pàgines i pàgines del Tirant, potser solament hi ha
un episodi meravellós, aquell que explica el desencantament
d'una donzella-drac per part del cavaller Espèrcius. I encara
aquest episodi es pot justificar des de 1'òptica de l'exotisme
de la literatura de viatges. ¿No havia anat Marco Polo a la Xina
i, en tornar a Venècia, havia relatat i escrit coses increíbles
de tots aquells pobles que havia visitat? És clar que a
Espèrcius, la seva aventura li ocorre en una illa prop de Rodes,
en plena Mediterrània doncs, però Lango (I'illa de Cos) és una
illa petita que, evidentment, no havia de ser tan explorada i
coneguda com Mallorca, Gandia, València, Barcelona, París o
Londres. Potser podien passar-hi coses estranyes i meravelloses
com aquella. La narració de l'aventura del cavaller Espèrcius
més aviat testimonia les preocupacions i les curiositats
etnográfico-científiques de Martorell. Recordem, a més, que
aquest episodi del Tirant és calcat del llibre de Viatges de
Joan de Mandeville. Sigui com sigui, i a banda aquest episodi,
és cert que Martorell va escriure una novel-la de cavalleries en
clau de versemblança realista. I és això el que fa del Tirant
una novel.la moderna.
Com a bon cavaller del xv, Joanot Martorell combrega amb els
ideals del seu estament noble. Tant la guerra com l'amor, els dos
grans eixos temàtics en funció dels quals s'havia construit la
novel.la medieval, i que continuen sent els dos grans mòbils del
Tirant, són dues coses ben serioses per a Martorell. Tirant no
fa bromes quan és al camp de batalla. Al contrari, com a bon
capitá que és, sap que les batalles, per bé que en darrera
instància depenen de la Providència Divina, que sempre és al
costat dels bons, dels cristians, més immediatament estan
sotmeses a Fortuna, la roda que tot ho capgira i que ara és
amunt i ara és avall. I per combatre Fortuna, cal l'estratègia.
I Martorell ho sap, i Tirant ho sap, i així ho practica.
Igualment és una cosa seriosa l'amor, si més no per a la
parella central, per a Tirant i Carmesina. Que Tirant es
deprimeixì i s'abati en la mès absoluta malenconia, o que, per
contra, intenti de vegades estirar més el braç que la màniga,
forçant d'acomplir el seu desig, no és cap paròdia de l'amor
cortès, d'aquell ideal amorós que havien cantat els trobadors
provençals. Solament és un testimoni del canvi de les
concepcions amoroses, així com dels nous gustos i modes
literaris, dels darrers segles de l'Edat Mitjana. No hem
d'oblidar que, al cap i a la fi, el final dels amors entre Tirant
i Carmesina és un final lacrimogen, trist, dissortat. I tot
això no és broma. No obstant això, és cert que hi ha moltes
històries i escenes divertides al Tirant. I és que al seu
autor, ben sovint i saludablement, li escapava el riure. Però no
hi ha amarga ironia ni sagnant paròdia. Tant Joanot Martorell
com Martí Joan de Galba, que sembla que va potinejar i acabar
alguns dels darrers capítols de la novel.la i la va dur a
impremta l'any 1490, eren cavallers que creien en els seus
ideals. Per invertir aquests ideals, tant els de la novel.la com
els de la realitat, caldrá el geni imponent d'un altre gran
creador: Cervantes..
| |
|
|
"ARBIL,
Anotaciones de Pensamiento y Crítica", es editado por el
Foro Arbil
La reproducción total o parcial de estos documentos esta a
disposición de la gente siempre bajo los criterios de buena fe y
citando su origen.
Pulse
aquí para enviar correo