| Arbil cede expresamente el permiso de reproducción bajo premisas de buena fe y buen fin | |||||
| Para volver a la Revista Arbil nº 85 Para volver a la tabla de información de contenido del nº 85 | |||||
por Alfons Jiménez Arendt fou criticada per molts, i sobretot a Israel a on mai no ha estat reconeguda com caldria. És el preu a pagar pel valor a emetre judicis. Va escriure del passat i del present per advertir sobre l’horror que podia tornar. El terror present en el futur i a l’actualitat són vents gèlids que necessiten de la fortalesa de la seva argumentació. | |||||
| M’agrada de tu una qualitat: la teva capacitat per comprometre’t amb una causa, apassionadament. I al diable amb tots i amb tot! David McDonald a Hannah Arendt. Hannah Arendt és una pensadora política que un dia fou alemanya. Després, es convertí en pària per la persecució soferta a l’Alemanya nazi degut a la seva condició de jueva. Abans però, havia escrit L’amor en Sant Agustí (1929), tesi doctoral on trobava, en l’amor, un vincle o una força capaç d’unir a les persones a través dels temps: amb els fills es construeix un pont al demà; l’amor al pròxim està arrelat al present; i l’amor al creador és el lligam a la nit dels temps[i]. L’amor, però, va deixar de ser el vincle humà d’unió intemporal quan Hitler va mostrar el mal radical de l’home al món. La humanitat va quedar impregnada o podrida d’aquest mal absolut, que, per tenir fonaments tan putrefactes, escapa a la comprensió humana. Com tornar a escriure poesia després de l’horror? Els ponts entre generacions també havien estat destruïts. La mitologia històrica i el futur predeterminat –l’imperi de mil anys– eren falsedats hitlerianes, passat i futur es convertien en boira a Alemanya. Com tornar a començar després dels camps de concentració? Més tard, a la dècada de 1960, Israel vol mostrar al món les ferides encara obertes causades per la perversitat de l’home [ii]. I demostrar, també, o avisar fins i tot, que els jueus ja són prou forts per defensar-se sense l’ajuda de ningú. El judici d’Adolf Eichmann, organitzador del trasllat de més de sis milions de jueus als camps de concentració, esdevindrà l’escenari d’aquestes intencions. Arendt no participarà d’aquesta mirada. A Eichmann a Jerusalem (1963) [iii] confrontarà la banalitat del mal al concepte de mal radical que ella mateixa havia defensat a Els orígens del totalitarisme (1951), i en el que Ben Gurion, cap de l’Estat d’Israel, es basava per presentar el diable fet home al món; el mal radical, símbol de l’Alemanya nazi [iv], Adolf Eichmann en definitiva. Però el diable podia ser un bon pare, un bon amic i, a més, un obtús? Així era definit Eichmann per companys i família. A més, mai havia llegit el Mein Kampf de Hitler, i havia manifestat rebuig quan va presenciar tortures a jueus, entre els quals tenia familiars que eren la seva raó privada per no ser antisemita, explicava. Però, en canvi, havia articulat un sistema de comunicacions destinat a la matança de milions d’individus. El col•lapse moral nacionalsocialista havia fet possible aquesta aparent, i només aparent, paradoxa. El segle XIX fonamenta el desastre quan l’home perd el sentit comú. Es deixa de mirar el cel per saber el clima que farà, i es passa a escoltar l’home del temps. Es va a buscar el metge i es perd el costum d’anar a cercar herbes pels mals físics. En una paraula, la societat permet deixar de pensar. La tècnica proporciona respostes i guies. I a sumar, la construcció de la gran maquinària burocràtica estatal i l’erecció d’una societat jerarquitzada d’esglaons definits. A La condició humana (1958) la llibertat o l’autonomia de judici són l’antítesi de la necessitat social [v]. L’orgull com a via del despertar d’entre els morts en vida. L’imperi de mil anys somniat per Alemanya –el futur promès de Hitler– justificava l’Estat d’excepció, que fins aquell moment de la història havia estat d’excepció, i que quan Hitler es convertí en führer esdevingué permanent. Les SS eren conscients d’haver d’enfrontar-se a una tasca molt dura, el genocidi [vi]. L’excepcionalitat permanent va permetre convertir la voluntat de Hitler en llei. En conseqüència, la màquina burocràtica es convertí en criminal, qualsevol ascens social va quedar bloquejat si es denunciava la desaparició del veí jueu durant la nit anterior. El sentit comú, a més, ja no podia impedir el terrible desenllaç. L’estructura burocràtica de l’Estat alemany se sotmetia a la voluntat criminal del nacionalsocialisme, la justificació fou l’excepcionalitat de l’època en la qual es trobaven, el temps de les portes al paradís. Heidegger enalteix el feixisme quan ocupa la càtedra d’un jueu exiliat i les famílies alemanyes no protesten quan desapareixen els primers veïns jueus. Són les proves per valorar quina seria la resistència del poble, tot sembla indicar que la solució final pot executar-se. El col•lapse moral va arribar tan lluny que fins i tot infectà a la comunitat jueva. Leo Baeck –hebreu preeminent– va crear la policia jueva pensant que així els presos jueus tindrien millor tracte. Fou a la inversa, foren més durs per no ser sancionats per l’autoritat alemanya. Els sonderkommandos eren la maquinària de funcionament del camp de l’horror, hebreus col•laboradors. Finalment, i més important, els consells jueus van acceptar salvar uns pocs jueus a canvi de delatar a la resta. Les raons, per exemple la vida, molt legítimes. Però, es preguntà Arendt, no van comprendre que acceptar l’excepció significava necessàriament admetre la regla general? La col•laboració, a més, va fer possible l’amplitud de l’horror. I Eichmann? Es podia esperar que tingués l’orgull de pensar per ell mateix? L’Eichmann que sempre ho havia fet tot per prosperar socialment, el fidel complidor d’ordres, el pallús que respectava escrupolosament tot títol i jerarquia social, no va dubtar ni un moment: Qui sóc jo per qüestionar la llei? Qui sóc per pensar que el bé no és allò que dicta el món on visc? I el món on vivia sentenciava que el bé era el genocidi d’un poble. Eichmann tenia un nou imperatiu categòric: fes que la màxima de la teva voluntat agradi sempre al führer [vii]. Mantenir-se innocent en un món criminal era, precisament, la terrible banalitat del mal. El concepte de mal banal, però, permet abandonar el mal radical que impregnava la humanitat fins podrir-la, permet deslliurar-se de la culpa col•lectiva. La banalitat del mal pot emetre un judici sobre l’individu, i deixar de creure que l’home té dins les seves entranyes la llavor de la perversitat. En conseqüència, es podia fer alguna cosa; l’horror provocat per la banalitat del mal podia ser evitat. Per avançar en aquesta direcció calia recuperar el sentit comú i establir un marc legal universal, on recolzar-se si la llei nacional esdevenia criminal. Cal denunciar tot símptoma del present que pugui conduir a l’horrible passat. La societat alemanya no pot maquillar més en lamentacions vers el passat, no denunciar la manca de depuració de l’administració Adenauer. A EUA, la concessió d’apàtrides a pretesos enemics de la pàtria ha d’acabar, McCarthy hauria de comprendre que negar la ciutadania fou precisament allò que obrí les portes al desastre anys abans a Europa. El jueu no havia estat expulsat només d’Alemanya, sinó del món, ja que cap llei del món protegeix l’apàtrida. La ciutadania ha d’ésser un dret humà. Finalment, el judici d’Eichmann no hagués hagut d’estar basat en l’excepcionalitat del poble jueu i en l’exhibició de la seva nova força, sinó que hagués pogut ser una excel•lent oportunitat per establir el dret humà essencial: la diferència. Eichmann no només va voler acabar amb els jueus, sinó amb els humans tal com sempre els hem conegut, essent la diversitat un tret essencial de les persones. La recerca del sentit comú per acabar amb la mentalitat supèrflua dirigida per la necessitat social significava un canvi cultural profund, aquest fou el nou horitzó d’Arendt. En el text Sobre la revolució [viii] (1963) i a Sobre la violència [ix] (1970) va ensenyar com no tots els camins són lícits, malgrat l’objectiu sigui el més preuat. La vida de l’esperit [x] (1978) fou una obra pòstuma. El judici que havia trobat en els vells jutges del cas Watergate va impressionar-la. Era el judici incorruptible, allunyat de l’egoisme material. La vellesa no considera l’ascens social. El judici, precisament, hagués estat el títol de la tercera part d’aquesta obra si la mort no l’hagués atrapat el 8 de desembre de 1977. Arendt fou criticada per molts, i sobretot a Israel a on mai no ha estat reconeguda com caldria. És el preu a pagar pel valor a emetre judicis. Va escriure del passat i del present per advertir sobre l’horror que podia tornar. El terror present en el futur i a l’actualitat són vents gèlids que necessiten de la fortalesa de la seva argumentació. La seva obra és per això: el vincle intemporal –perdut el 1933 quan una ombra fosca s’estenia sobre Alemanya– recuperat. •- •-• -••••-• Alfons Jiménez
[i] Hannah Arendt, Der Liebesbegriff bei Augustin (J. Springer, Berlín, 1929). [ii] La perversitat de la que parla Edgar Allan Poe a El gat negre, el mal pel mal, sense cap més voluntat que aquesta. [iii] Hannah Arendt, Eichmann in Jerusalem:A report on the Banalitiy of Evil (Viking Press, Nova York, 1963). [iv] En aquest sentit, el judici va estar carregat de sentimentalisme i va apel•lar constantment a l’emoció humana, ja des d’un bon inici. La mateixa detenció es va produir de la següent manera: “Jo sóc Wimón Wiesenthal. Noranta membres de la meva família han mort en les cambres de gas i de tortura. Jo, en nom de l’Estat d’Israel i del jutge Yehovda Malevy l’acuso d’extermini de sis milions d’hebreus. Queda vostè detingut”. [v] Hannah Arendt, The human condition (University of Chicago Press, Chicago, 1958). [vi] Així mateix és interessant presentar el testimoni d’un oficial alemany que desitjós de presentar la seva gratitud a una metge jueva que havia guarit la seva malaltia va assegurar-li que no faltaria gas per a ella. [vii] L’anterior imperatiu categòric és aquell anunciat per Immanuel Kant a la Crítica de la raó pura, on parla de fer que la màxima de la teva voluntat pugui ésser universalitzable, com a imperatiu de moral universal. [viii] Hannah Arendt, On Revolution (Viking Press, Nueva York, 1963). [ix] Hannah Arendt, On Volence (Brace & World, Nova York, 1970). [x] Hannah Arendt, The Life of the mind. (Harcourt Brace Jovanovich, Nova York, 1978). | |||||
Para volver a la Revista Arbil nº 85
| |||||
