| Arbil cede expresamente el permiso de reproducción bajo premisas de buena fe y buen fin | |||||
| Para
volver a la Revista Arbil nº 100 Para volver a la tabla de información de contenido del nº 100 |
|||||
por Lombay Que les intencions dels catalans tenien una projecció peninsular i que estaven ben convençuts que lluitaven per la llibertat de tot Espanya resta ben clar en els documents de la guerra, fins i tot en l'últim pregó, redactat a les tres de la tarda de la vigília de la caiguda. |
|||||
| L´any
1714 la Corona d'Aragó acabava de sortir malparada d´una empresa temerària:
havia volgut convertir-se en eix de la política peninsular. Els catalans, en
prendre partit, en el plet dinàstic espanyol, a favor de l´arxiduc Carles
d'Austria. Si la guerra dels Segadors del 1640 havia estat un alçament pagès, defensiu i exclusivament català, ara la guerra de Successió (1705-1714) posava en peu de guerra tota l'antiga Corona d'Aragó amb un afany ben visible d'intervenir d'una manera decisiva en el destí de tots els pobles hispànics. L'any 1700 moria, doncs, Carles II, el darrer dels Austries, sense deixar successió. Els pretendents a la corona d'Espanya eren: Carles d'Habsburg, arxiduc d'Àustria, fill de l'emperador Leopold d'Alemanya i nét de Marianna, filla de Felip III; i Felip d'Anjou, nét de Lluis XIV de França i de Maria Teresa d'Espanya. Tots dos davallaven de línia femenina. Ja en vida del rei, i a fi d´evitar una possible guerra, havien pactat secretament de repartir-se l'imperi espanyol. Sembla que el preferit de Carles II era l'Arxiduc, pero en un testament d'última hora deixà hereu Felip d'Anjou. El nou rei, Felip V, al principi fou acceptat. Un dels seus primers actes de govern fou venir a Barcelona a celebrar Corts (1701-1702) jurà els privilegis i les llibertats de Catalunya, accedí a les peticions que li foren presentades i arribà, fins i tot, a atorgar el comerç amb Amèrica (amb la condició d'anar a tocar a Cadis i incorporar-se a la flota reial). No hi havia dubte que es volia guanyar la voluntat dels ciutadans de la Corona d'Aragó —suspectes en general d'austriacisme—, perquè a l'horitzó d'Europa ja es congriava la guerra: l'emperador Leopold dirigia un memorial al papa reclamant els drets del seu fill i aquest era proclamat a Viena rei d'Espanya; es formava l'Aliança de la Haia (Anglaterra, Àustria i Holanda —i més tard Portugal—contra l'hegemonia borbònica a Europa); l'Arxiduc arribava a Lisboa i llançava un manifest als espanyols; els aliats desembarcaven a les costes d'Andalusia; els estats Italians, amb el papa Climent XI al davant, i els països escandinaus prenien partit per Carles. El rei Felip, per la seva banda, féu una declaració dels seus drets a la corona i l'envià a tots els virregnats, però els Comuns de Barcelona aconsellaren de no acceptar-lo. Començà aleshores a l´interior del Principat un estat de recel que tingué com a primera conseqüència la persecució i l'exili de les persones sospitoses d'ésser partidàries de l'Arxiduc. Aquestes mesures volien dir molt sovint una vialació dels privilegis de una part de la Corona d'Aragó que el mateix rei havia jurat feia poc. La política del virrei obeïa, sense cap mena de dubte, a una consigna centralista. Les conseqüències, però. eren imprevisibles. Malgrat les concessions fetes a les Corts de 1701-1702. Felip V no deixava de representar per als catalans l'absolutisme i l'uniformisme politic mentre Carles, en canvi, representava l'imperialisme descentralitzat. Catalunya, amb tot, no es rebellà de seguiga. L'any 1704 arriba l'estol aliat a Barcelona i la ciutat li tanca las portes. Així i tot, continuen els recels i les suspicàcies. La pressió del partit austríac és cada vegada més forta. i l'any següent, el 1705, s'entrevisten a Gènova Mitford Crow, plenipotenciari de la reina Anna d´Anglaterra. i els delegats catalans de la Corona d'Aragó, Domènec Perera i Antoni de Peguera i d'Aimeric, i signen un pacte segons el qual Catalunya es posa de la banda dels aliats, reconeix l'Arxiduc per rei i contribueix a la lluita amb sis mil homes. Anglaterra, pel seu cantó, promet homes, cavalls, fusells, garantia del compliment, per part de Carles, de les lleis i privilegis, i garantia també, per part d'ella mateixa, dels esmentats privilegis, fins i tot en el supòsit que les circumstàncies militars siguin adverses, a fi que "ni ara ni mai els habitants i naturals del Principat no puguin ni hagin de sofrir el més petit dubte que llurs privilegis i lleis seran amb totes les formes mantinguts i conservats". A conseqüència d'aquest pacte, l'esquadra aliada arriba de bel1 nou a Barcelona, aquesta vegada comandada pel mateix Arxiduc. E1 virrei filipí Velasco ha de capitular i Carles entra triomfalment a la ciutat el dia 6 de novembre de 1705. L'any següent aplega les corts i jura defensar les llibertats i els privilegis de Catalunya. Les corts el reconeixen per rei i declaren exclosa perpètuament de la successió a la corona espanyola la família francesa. Catalunya, doncs, i amb ella totes les terres de l'antiga corona aragonesa, es rebella, trenca el jurament fet a Felip V i es posa de part dels aliats. La guerra, favorable al principi a la cause carolina, anà empitjorant. L'any 1707 cau Aragó a poder de les tropes borbóniques i aquest mateix any els valencians són derrotats a la batalla d'Almansa. Felip V aboleix les lleis i fa incendiar Xàtiva. L'any 1711 mor Josep, germà de Carles, i aquest hereta la corona d'Àustría i és elegit, a més, emperador d'Alemanya. De fet, es desentén dels catalans. Per altra banda, Anglaterra i Holanda temen ara l'hegemonia dels Habsburg com abans havien temut la dels Borbons i cerquen la conciliació: per la pau d'Utrecht (1713) cessen les hostilitats entre França i Anglaterra i per la de Rastadt (1714) les de França i l'Imperi. Així acaba la participació de les potències estrangeres en aquest afer político-militar. Les tropes aliades abandonaren el Principat. La sort de la guerra semblava decidida des de feia temps a favor de Felip. A la fi restà Barcelona solo contra les forces de Felip V. Es constituí a la ciutat la Junta de Braços, i fou aleshores quan, en comptes de pactar, per decisió del braç popular, s´acorda de seguir lluitant. En aquesta decisió, hi tingué un paper cabdal el parlament, abrandat de patriotisme, A la fi tot el poble —barcelonins, valencians, aragonesos i castellans refugiats a la ciutat—, endut per fervors polítics i religiosos, per sentiments d'adhesió a la terra i a les institucions, entrà en una excitació bèllica, que el portà no sols a rebutjar honroses proposicions de pau, sinó fins i tot a negar-se a parlamentar. Quaranta mil homes a les ordres del duc de Berwick assetjaven Barcelona, defensada només per tres mil, comandats pel general Antonio Villarroel i el conseller en cap Rafael de Casanova. Després d'una resistència heroica, que va commoure Europa í va ésser recordada durant molts anys com un exemple, la ciutat capitulà el dia 12 de setembre de 1714 sota la condició que fossin respectades les vides dels ciutadans. Pel que respecta a tots aquests fets, s´ha de distingir amb molta cura la generositat i l'idealisme amb què el poble català es lliurà a la lluità, del que foren els interessos dels països que hi participaren i, sobretot, del que fou en realitat el govern de l'Arxiduc. Pel que sembla, Carles era una persona enraonada, de culture sòlida, planera en el tracte —malgrat estar posseït d'una gran consciència de la seva dignitat—, d'una religiositat sincere, però potser una mica limitat i de poca empenta. D'aquests defectes, se'n ressentí la seva administració: no encertà a trobar bons consellers i aviat sorgiren diferències entre ell i la Generalitat i el Consell Municipal; va ésser lleuger en la concessió de favors: féu despeses excessives; fou implacable amb els filipistes. En l'ordre politic, no va saber aprofitar l'avinentesa de les dues peticions de pau que féu Lluís XIV el 1708 i el 1710. Felip. en canvi. va emprendre la guerra auxiliat per un cos de tècnics que reorganitzaren la hisenda, l'exèrcit i la marina i va poder comptar sempre amb l'or d'Amèrica. En la decisió dels catalans a poser-se ardidament a favor de Carles, hi contribuïren una pila de raons: la manca de tacte dels virreis filipins; entendre com a més vinculat a la corona d'Espanya un príncep de la casa d'Austria que no pas un de la dinastia francesa ; la por que els feia l'absolutisme borbònic; la francofobia general al país català -França havia assetjat feia pocs anys Barcelona, pel tractat del Pirineu s'havia anexat el Rosselló i la Cerdanya i feia la competència als productes catalans. Sembla que el criteri dels juristes, en defensar amb intransigència els privilegis catalans, féu també un paper molt fort en aquesta decisió. D'altra banda, aquesta guerra va tenir una significació encara més profunda: es lluità per intervenir d'una manera decisive en l'estructura hispànica. Les terres de la Corona d'Aragó, per aconseguir-la hegemonia. De fet, és l´última manifestació de solidaritat d'aquests regions. Que les intencions dels catalans tenien una projecció peninsular i que estaven ben convençuts que lluitaven per la llibertat de tot Espanya resta ben clar en els documents de la guerra, fins i tot en l'últim pregó, redactat a les tres de la tarda de la vigília de la caiguda. L'endemà mateix d'haver guanyat Barcelona, Felip V abolia les Corts. La Generalitat i el Consel1 de Cent, és a dir, totes les formes de representació política tradicionals. Els catalans perdien així els drets pels quals tant i tant havien lluitat. Aragó i Valencia ja els havien perduts el 1707; .Mallorca els perdria l'any següent. Només Menorca restà fora del domini borbonic: ¡fou anexada a Anglaterra fins al tractat de Versalles (1783)! ·- ·-· -···
···-· |
|||||
Para
volver a la Revista Arbil nº 100
|
|||||
