| Arbil cede expresamente el permiso de reproducción bajo premisas de buena fe y buen fin | |||||
| Para volver a la Revista Arbil nº 92 Para volver a la tabla de información de contenido del nº 92 | |||||
por Manuel Milián Mestre La malaltia social que en aqueixa en aquest moment potser sigui producte de l’atordiment, del desconcert, de la sorpresa davant la futilitat de tota una arquitectura creada per i des de CiU al llarg de 23 anys. | |||||
| Els recents esdeveniments polítics (debat estatutari, eleccions basques, dret d’adopció dels homosexuals, supressió de signes religiosos en festivitats assenyalades com Sant Jordi, etc.), els esdevaniments religiosos als que la mort de Joan Pau II ha donat peu davant l’admiració universal –i la no menys general sorpresa-, els creixents avisos econòmics que amenacen l’economia espanyola, i en particular la catalana, configuren tot un quadre escassament tranquil•litzador. Poques vegades la societat catalana s’ha vist sacsejada per una simptomatologia més inquietant, després de la desaparició del franquisme. Inquietant, no tant per les dades en si mateixes –que òbviament ho són- com per l’actitud passota, insensibilitzada, esquizoide i ignorant d’una societat que se les donava de tot el contrari. Estem davant d’un fenomen d’inadvertència i descuit dels catalans, o més aviat davant d’un col•lapse de la sensibilitat col•lectiva, desconcertada per l’enfonsament del centre-dreta català, i l’absurda manera de fer política i presència dels tripartit? La malaltia social que en aqueixa en aquest moment potser sigui producte de l’atordiment, del desconcert, de la sorpresa davant la futilitat de tota una arquitectura creada per i des de CiU al llarg de 23 anys. Necessito subratllar el potser, donat que, si no s’analitza serenament, s’advertirà ben d’hora que el que està fallant estrepitosament es l’agilitat d’una burgesia sense alè, sedada, fluixíssima, covarda, i l’escandalosa absència de lideratge social. Quelcom sense precedents, malgrat que la societat civil catalana en llargs períodes ha patit eclipsis en veritat sorprenents i impròpies d’una comunitat que tradicionalment ha irrigat el lideratge econòmic d’Espanya. El que era per ara ja no és cert: Madrid engoleix Barcelona, i Comunitats com Aragó o València van camí de desbordar la seva capacitat d’atracció d’inversions productives d’economia real, no tan sols especulatives com l’immobiliari i el sòl a Catalunya. Els darrers 40 anys no he percebut com ara aquesta orfandat de lideratge social i polític entre nosaltres. Els gran empresaris s’abstreuen en els seus negocis, en els seus interessos i en les seves conveniències (el seu gran postulat). Els dirigents socials s’han evaporat: ni en les organitzacions empresarials, ni a les cambres de comerç, ni als col•legis professionals, ni al món intel•lectual incapaç de jugar-se-la davant el pessebrisme oficial, ni al món de la cultura, ni tampoc al menut univers de l’Església catalana, que arruïna el seu patrimoni social i històric davant un diluvi de laïcisme i indiferència espiritual, emanada dels seus fracassos educatius, de la seva mediocritat lideral i dels positivisme naturalista imperant. I, no s’aperceben els ciutadans de què hi ha sobrades raons per pensar que aquí no es governa, que tan sols s’usa el poder per a divertiment sense sentit, per a qüestions metafísiques sobre un nacionalisme desarrelat dels seus propis fonaments històrics i pròdig en metàstasis vàcues de contingut? La societat catalana no es descobreix a diari òrfena de veus capaces d’orientar el futur, de denunciar el mediocre present i d’acusar als bords aprenents de governants que s’entrenen al poder a diari? Comprenc que més d’un es permeti qüestionar la real existència d’una societat civil a la Catalunya d’ahir i d’avui. No li falten motiu per a posar-la en qüestió a causa del seu absentisme, tot i que la hagué en el passat. Tot el segle XIX està pel de lideratges i iniciatives d’aquesta burgesia activa que crea riquesa i institucions i s’ocupa –diran alguns que des d’un cert paternalisme- de problemes socials. La Caixa i la seva Fundació és tot un exemple, al igual que El Liceu i la façana de la Catedral, o l’Hospital de Sant Pau. Sense aquesta societat civil, res d’això hagués existit. En canvi, avui el problema és la carència de gents implicades en liderar respostes als problemes no només existents, sinó fins i tot creades pels propis governants, o els seus respectius partits polítics. Primer el casi monopoli –això sí liberal i més respectuós- de CiU i després, el tripartit que es caracteritza per una fal•lera de control exclusivitzant de totes les iniciatives, a l’extrem d’intentar implantar una visió de les coses i dels problemes en funció de les seves conveniències. Una exagerada partitocràcia que cohibeix la veu i la opinió dels qui discrepen; o imprimeix irrespectuosament una laïcisme extraconstitucional –la Constitució Espanyola establia la aconfessionalitat de l’Estat, no la imposició dels laïcisme-, ignorant de vegades la sensibilitat dels seus ciutadans o de molts dels seus votants, com en el cas del PSOE o PSC. En definitiva, una partitocràcia que imposa una ortodòxia a la seva mida, quan ni tant sols tolera la llibertat d’elecció dels representants polítics, al tancar les llistes electorals, enlloc d’obrir-les. Aquí es voten als senyors que volen els caciques dels partits que es votin. Difícilment algú que no estigui a la ortodòxia del partit acudeix a una llista electoral. On queda el debat i la transparent varietat d’opinions o sensibilitats? La visió políticament correcta dels esdeveniments o dels problemes, sense una critica pública, sense una intel•lectualitat digna del seu nom i inconformista, sense mestres capaços de mostrar alternatives o al menys un cert ordre de prioritats, sense uns lideratges socials de la societat civil capaços de confrontar les seves idees o interessos amb la classe política, sense uns ciutadans exigents amb la coherència del seu vot... acaba per empobrir i limitar la resposta d’un poble o el seu desenvolupament. I Catalunya es ressenteix d’això ja, (amb caigudes del PIB, amb dèficits d’infrastructures, amb increment addicional de la inflacció interanual, amb l’impacte migratori, amb la desubicació gota a gota de les seves indústries, etc.) de tal manera que quan es vulgui reaccionar, serà potser tard. No afrontar els problemes a tems és ja un anticipi de regressió de pèrdues d’impuls, o de futurs conflictes. Un problema avui sense resoldre és un problema de major discussió demà. Què serà de Catalunya si la seva veu és monòtonament uniforme, i ningú des del centre-dreta o des de la societat civil aporta un altra melodia, una necessària i diferent manera de veure les coses? A aquesta Catalunya d’avui li falta un braç; i rarament amb un sol braç es formen les batalles. A la milicià als manxols se’ls declara “inútil total”. No haurà arribat l’hora de què algú desperti aquesta societat civil tòpica postrada en un somni irremeiable? •- •-• -••• •••-• | |||||
Para volver a la Revista Arbil nº 92
| |||||
