Tenemos una deuda de gratitud con Argentina: Colabora personalmente y presiona a la Instituciones para que desarrollen políticas reales de ayuda
 |
 |
 |
|
Les falsedats dels simbols del nacionalisme català.
La mitificació dels passat ha esdevingut obsessió constant del nacionalisme
Tot
nacionalista té com a fita principal la reivindicació dels seus orígens, dons com diu
la cançó "qui perd els orígens per la identitat". El nostre nacionalisme, no
el que reivindiquem, sinó el que patim, necessita demostrar la seva pròpia gènesis prou
allunyada de qualsevol contaminació de la història comuna espanyola.
No pretenem en aquest article fer una detallada exposició dels trets diferencials dels
catalans, que per tots son prou conegudes, ni ens plantegem fer una relació dels fets
més preclars que els nacionalistes identifiquen amb Catalunya, i que la major part d'ells
són inventats o falsejats per tal de poder diferenciar-los d'altres pobles. El
nacionalisme català ha buscat una justificació històrica a tots els símbols que
rodegen la seva ideologia, i quan han trobat el que li ha interessat ho ha manipulat fins
a l'exageració; i tota idea, fet o personatge que no s'avingué a la seva mentalitat
excloent de Catalunya, ha estat senzillament ignorat.
La mitificació dels passat ha esdevingut obsessió constant del nacionalisme, així el
mateix emblema de Catalunya ha sofert una tergiversació constant; la llegenda de les
quatre barres pintades per el rei franc amb la sang de Guifré el Pilòs, és una
tergiversació conscient, la llegenda de les quatre barres pintades pel rei franc amb la
sang de Guifré el Pilòs, es una adaptació que el autor alemany Beuter l'any 1551 copia
d'un fet real Castellà. Aquesta història ha arribat fins els nostres dies com l'origen
de la senyera. Però l'autèntic origen de les quatre barres, tot i les moltes polèmiques
sembla ser que fou una concessió dels colors Papals al Rei Pere, i així esdevingué com
a senyera del regne d'Aragó (podent haver-hi entre tres i sis barres verticals vermelles
sobre fons daurat). La bandera dels comptes de Barcelona fou la creu vermella de Gules
sobre Camper d'Argent (és a dir, la Creu de San Jordi), la primera ensenya catalana
pròpiament dita. Les quatre barres fou la bandera oficial del Regne d'Aragó (actualment
esquarterat entre Catalunya, València. Illes Balears i l'Aragó). Si l'hi afegiu a la
quatribarrada l'estrella de cinc puntes que portaven els separatistes cubans, ja teniu
bandera nacionalista, tot sia per diferenciar-nos i posar de manifest les seves simpaties,
dons mentre els espanyols (milers de catalans entre ells, morien a Cuba, cantant havaneres
-la música catalana més hispànica que existeix-), els nacionalistes mostraven les seves
veritables intencions: destruir Espanya per tots els mitjans. Ara ja tenien bandera.
El Nacionalisme, buscant diferències de la resta d'Espanya, va trobar en un ball, fins
les hores desconegut, el seu referent de diferenciació. No es podia acceptar que la jota
de Lleida o les comarques de Tarragona esdevinguessin ball nacional. I tampoc el ball
anomenat "L´Espanyolet" ja que el seu nom podria provocar equívocs, per això,
es van inventar la Sardana. Fou José Ventura (nascut a Alcalà la Real, província de
Jaén, el 1817. Fill d'un comandament de l'exercit espanyol), més conegut avui com
"Pep Ventura", qui modernitzà un ball molt antic de l'Empordà i es considerat
el pare de la Sardana (ball d'orígens pagans, que formant una rotllana i mirant el sol,
el membres feien un cercle amb les mans agafades). José o Pep Ventura, va escriure més
de 300 sardanes i algunes d'elles molt populars ( "Per tu plor", "El toc
d'oració", etc.). Ara ja tenien el ball nacional.
Els nacionalistes però, no tenien himne, i posats a inventar fins i tot es van inventar
el seu: "Els Segadors". Fou el 1892 que el centre Català de Sabadell va
patrocinar un premi per tal de trobar un himne català; s'hi van presentar nou textos,
però el jurat declarar desert el premi. El 1895 fou l'Orfeo Català qui convoca un
concurs similar, i guanyà Francesc Mathen amb el poema "La Terra", que era la
lletra però no la música dels actuals Segadors. Per la música, Francisco Alió hi va
enganxar la tonada d'una cançó de sega obscena i provocativa. Per acabar Ernest Moliné
hi afegí el "Bon cop de falç". Ara ja tenim Himne Nacional.
Com no tenien milícia, ni policia, ni uniformes, els nacionalistes veren tenir que
inventar-se una institució catalana que esdevingués la tropa catalana. Es va rescatar de
l'oblit els Mossos d'Esquadra. La victòria de 4 les tropes borbòniques sobre els
austricistes catalans el 1714, comportà l'ensorrament de totes les institucions catalanes
(Consell de Cent, Diputació General, els braços, la cort i la "Coronela",
entre d'altres) amb el decret de Nova Planta. Per evitar desmans a les zones rurals, els
felipistes o botiflers crearen un grup policíac anomenat Mossos d'Esquadra, que dirigit
pel batlle de valls, Pere Anton Veciana i Vila (Sarral 1677 botifler i felipista), es
dedicaren a perseguí i ajusticiar a tots els austricistes o Maulets que caigueren a les
seves mans. Amb la restauració de la Generalitat Republicana, despengueren del Govern
català. Ja tenim soldats.
Però el problema es planteja per tal de buscar una Diada Nacional per tal de celebrar la
joia de ser catalans. Es rebutja la festa més tradicional (23 d'Abril, Diada de San
Jordi) per poc patriota i a més importada d'Anglaterra, i substitueix per la
commemoració d'una derrota. L'Onze de Setembre no es commemora un derrota de Catalunya,
sinó que fou de tota Espanya, després d'una llarga lluita fratricida, els vencedors
desmantellaren l'Estat foral espanyol i implantaren el centralisme seguint el model
francès sobre jurisdiccions i institucionals de Castella.. El fi de les institucions
catalanes i la persecució de la llengua no vol dir que els catalans deixessin de ser
espanyols, sinó que ens volgueren convertir en castellans en contra de la nostra
voluntat. Els nacionalistes però ja tenia la justificació per commemorar una derrota de
Catalunya enfront Espanya. A finals del segle XIX es comencen a organitzar les primeres
manifestacions per aquesta data davant del monument de Rafael Casanovas. Ja tenim Diada
Nacional.
Les xiruques, el "Kumbaia deu meu", i tot tipus d'excursionisme ha esdevingut
també, referència i fe de la ideologia nacionalista. El 1876 es fundà la primera
societat excursionista (" Associació Catalanista d'Excursions Científiques"),
sense cap fonament esportiu però si exclusivament polític. El terme
"científic" i patriòtic del grup així ho evidencia. El 1878 es creà
l'Associació d'Excursions Catalanes i posteriorment totes dues es fusionaren en el centre
Excursionista de Catalunya (CEC). D'aquesta manera, es comença a anar d'excursió, a anar
a "la terra", a la Catalunya catalana, i començà a estendre's una visió
romàntica e idíl·lica d'una terra perfecta, i el nacionalisme mitificà muntanyes i
serralades. Ja tenim país i xiruques catalanes.
El nacionalisme sempre ha volgut sentir l'església a prop seu, i per això no ha dubtat
en manipular-la des de dins i des de fora. Últimament estem veient aquest episodi
vergonyós de l'intent de creació d'una conferència episcopal independent: la
Tarraconense, per convertir-la en catalana, encapçalat pels bisbes Deig, Alanís,
Camprodón i Guix, que no busquen guiar espiritualment als creients (qüestió que fora
lloable), sinó el que busca únicament es la segregació de la resta d'Espanya. S'obliden
dels centenars d'anys, que des de el 589 ( concili de les Diòcesis Hispàniques) a Toledo
es reuniren totes les diòcesis pertanyents a l'antiga Espanya (incloent-hi la província
de Tarraconense) que abocà a la conversió al catolicisme de Recadero i totes les
diòcesis hispàniques. Seria bo de reivindicar la figura de Fèlix de Sant Serni de
Tavèrnoles, que fou el primer català que plantejà amb termes polítics la
reivindicació de la hispanitat durant el ja llunyà segle VIII. Però aviat l'església
catalana tindrà la seva conferència episcopal, amb Torres i Bages com a gran prohom. Ja
tenim església.
Bandereta estelada, ball, himne, soldats, Diada Nacional, xiruques, església i el Barça.
Aquest són els seus arguments, els del nacionalisme excloent. Davant d'això hem de
reivindicar la nostrecatalanitat hispànica, essent la llengua catalana el puntal
referència de la nostre voltant de ser catalans per ser més hispànics.
Per acabar vull citar una frase de Josep Ferrater i Mora, que ens faci reflexionar sobre
el nacionalisme català i el centralisme castellà, i per adonar- nos de que la
catalanitat es sinònim de hispanitat:
"El separatisme es una malaltia tan vuitcentista com el nacionalisme i el
centralisme. És una malura de la qual no cal gairebé preocupar- se; es va extingint tota
sola, com un microbi que ha perdut la virulència... (...) Catalanitzar Catalunya no vol
dir, per tant, restar alguna cosa d´Espanya. Vol dir fer l´Espanya gran, i fer-la digna
d'incorporar-se, sense murmuris, reticències o reserves, a una gran Europa"
R. Esclat (Cercle Cultural Català).
| |
|
|
"ARBIL, Anotaciones de Pensamiento y
Crítica", es editado por el Foro Arbil
La reproducción total o parcial de estos documentos esta a disposición de la gente
siempre bajo los criterios de buena fe y citando su origen.
Pulse
aquí para enviar correo